HISTÒRIA DE LA HIPNOSI

Les primeres manifestacions de la hipnosi es van donar ja, en forma d’autohipnosi, entre els homes primitius, qui amb els seus cants misteriosos, els seus balls, els seus rituals enigmàtics i les seves paraules, feien prediccions i providencies respecte a poders màgics. Així arribaven a insensibilitzar-se col.lectivament del dolor, tenien visions i dominaven el cansament, es curaven trastorns funcionals i arribaven a estats catalèptics. De fet, aquest va ser l’inici de la màgia, l’aparició de curanderos i bruixots sanadors que exercien gran influència sobre la tribu.

Existeixen proves de que ja a l’Antic Egipte, a Ebers concretament, s’utilitzava la hipnosi. En un papir de més de 3000 anys d’antiguetat, estudiat per Bordeaux, s’indica que s’utilitzava la hipnosi, amb tècniques d’inducció molt diferents a les que utilitzem actualment, per portar als subjectes a profunds estats de somnolència. En el baixrelleu d’una tomba de Tebas veiem a un sacerdot egipci hipnotitzant a una persona. La hipnosi es va extendre a tot el món.

A Grècia, aquestes tècniques de suggestió eren tan efectives que començaren a erigir-se temples especials anomenats “temples del son”, en els quals es rendia culte a Asclepios (Esculapi), Deu de la Medicina.

A la Índia, es va arribar a dominar per complet. Els yoghis, a través de la repetició de mantres i les tècniques de suggestió van aconseguir dominar l’estat d’autohipnosi.

Mesmer (nascut el 1734 a Alemania, doctorat en Filosofia i Medicina) molt influït per les teories de Paracelso, qui assegurava que existia una energia etèrica creadora de matèria (anomenada posteriorment “força magnètica”) que ho penetrava tot i exercia gran influència sobre els homes, començà a utilitzar imans, aconsellat pel jesuïta Pare Hell, per a controlar la força magnètica i utilitzar els seus poders curatius. Mesmer, després de la seva primera curació important al 1773 a una jove anomenada Francisca Oesterlin que patia desmais, retenció d’orina, melancolia i paràlisis transitòria entre altres símptomes, no va tardar en omplir-se d’ imans (inclús en duia un al coll) amb els quals aconseguia curacions (segurament degudes a la suggestió).

Durant el tractament, Mesmer donava voltes a una cuba (construí la seva famosa baquet o cuba de la salut, recipient de fusta, de grans dimensions, a l’inteior de la qual posava ampolles amb aigua magnetitzada per ell. De les ampolles sortien unes grans varilles que els pacients s’aplicaven a les diferents parts del cos) observant les curacions dels malalts, des dels infinitament pobres fins als més rics. A major èxit obtenia, mayors eren les queixes de la Facultat de Medicina, que l’acusava d’apartar-se de les ensenyances tradicionals.

Al 1777, va cuar a Maria Teresa Paradis, filla del secretari de l’Embaixador de Viena i fillola de l’Emperatriu, d’una ceguera iniciada als 4 anys d’edat. Mesmer la va sotmetre a tractament, proporcionant una recuperació total, però al ser suspès el tractament, la ceguera tronà a manifestar-se (ho qual fa pensar en una ceguera histèrica). Això provocà una gran revolta, a la qual es van unir els seus rivals metges, i va haver de marxar-se a París.

A París, l’èxit no va ser petit i Mesmer començà a gunayar moltíssims diners. Tal com era previst, els metges rebutjaren les seves propostes. No van trigar a sorgir les primeres protestes, que van desembocar en un gran escandall. Els individus, les societats i les sectes (inclosa la massoneria) es varen posar incondicionalment de la seva banda: “Guerra a l’ Acadèmia”.

Al comprovar el gran prestigi de Mesmer i les seves “curacions miraculoses”, Lluís XIV demanà a l’Acadèmia de Ciències, un informe oficial sobre el magnetisme oficial. Informe que declarava la inexistència de cap fluid magnètic i que “el magnetisme sense imaginació no produeix absolutament res”

Un avantatjat deixeble de Mesmer, Puységur, va magnetitzà un àrbre (un om) i els malalts que acudien a ell s’adormien ràpidament.

Al 1813, va aparèixer un sacerdot de la Índia Portuguesa, el Pare Faria. Faria negava l’existència del fluid magnètico i ho demostrava en exhibicions públiques en les que clavava la mirada en un subjecte i cridant “¡Adormis!”. Aquest sistema d’inducció va ser denominat por ell fascinació. A partir de Faria van començar a aclarar-se les coses i va aparèixer la hipnosi científica, i es basa en que tot consisteix en un estat psicofisiològic. Tot i així, la trajectòria anterior no ha de menysprear-se ja que revela el poder de la suggestió.

Al 1819, un odontòleg català de cognom Martorell i resident a París, fou el primer en extreure un queixal sense dolor.

James Braid (1795-1861), cirujà escocès, després d’algunes experiències amb la seva  dona i ajudant, formulà la següent teoria: “La fixació sostinguda a la mirada d’una persona paralitza els centres nerviosos dels ulls, destruint l’equilibri del sistema nerviòs i produint l’estat oníric”.  Braid va donar el nom d’ hipnotisme a aquest estat.

 

Liebault, un jove metge de l’Acadèmia Francesa de Ciències, després d’haver llegit els treballs de Braid, començà a treballar amb la hipnosi. Els seus col.legues no van trigar a  anomenar-lo parlaire, e inclús Bernheim va anar a buscar-lo per humiliar-lo. Però va quedar tan  sorprès del que va veure que es va unir a ell i junts formaren la primera escola d’hipnotisme de Nancy, on Bernheim publicà La suggestió. Aquests dos metges afirmaren que la hipnosi és tan eficaç com inofensiva.

Mentrestant, a París, Charcot experimentava amb les histèriques de Salpêtriere, tot i que no hipnotizava ell, sinó un dels seus alumnes.  Charcot va enviar un informe a l’Acadèmia de Medicina de París, el 1882, en el que dividia la hipnosi en 3 estats: letàrgic, catalèptic i sonambulisme. Després d’haver estat sistemàticament rebutjada, por fi la hipnosi era reconeguda en el món científic oficial. Tot i així, Charcot definia la hipnosi com un símptoma de la histèria. La hipnosi entrava en  un moment de confusió.

A Espanya, Ramón y Cajal va demostrar tenir una notable influència personal sobre la imaginació dels seus pacients,  i l'éxit sobre histèries i neurosis va ser tan gran que va haver de  tancar el consultori per manca de temps per atendre'l.

Ocupant ja la càtedra a Barcelona,  la seva dona queda embarassada del seu sisè fill. Silveria que confiava plenament en ell, es deixà preparar e hipnotitzar quan va arribar el moment i d'aquesta manera van néixer els seus dos últims fills.

Sigmund  Freud (1856-1939) en una conferencia el 1910,. declarà:

“Mai es ponderarà bastant la importància del hipnotisme per la història de la gènesis del psicoanàlisis. Tant en el sentit teòric com en el terapèutic, el psicoanàlisis administra una herència que l’hipnotisme li va transmetre”.

Desprès de assistir a una sessió d’un hipnotitzador durant els seus anys d’estudiant, va començar a interessar-se per les possibilitats terapèutiques de la hipnosi quan Breuer l’informa sobre les seves experiències hipnòtiques e el cas de “Anna O.”

La seva estada a Paris i la seva relació amb Charcot i Berheim van fer-li prendre plena consciència d’aquestes possibilitats. A partir de 1886 es converteix en un ferm defensor del hipnotisme en el mon mèdic de parla Alemanya.

Al 1887 comença a utilitzar la suggestió hipnòtica, al principi amb el procediment de Berheim i més tard amb l’anomenada “tècnica catàrtica” de Breuer.

Entre 1892 i1896 desenvolupa el mètode d’associació lliure, aprofitant les experiències i aspectes tècnics de la hipnosi, especialment les demostracions de Berheim de les possibilitats de recuperar records del estat hipnòtic durant l’estat de vigília mitjançant la concentració voluntària.

Amb vint-i-nou anys Freud havia passat sis mesos a la consulta de Charcot on queda impressionat per la realitat del fenomen hipnòtic, més tard segueix formant-se a Nancy  on escriu:” Vaig ser testimoni d’extraordinàries experiències relatives a les possibilitats obertes  per els poderosos procediments psíquics que, estaven ocults a la consciència de l’home”.

Va establir juntament amb Breuer les idees de regressió hipnòtica i de psicoteràpia dinàmica. La teoria psicoanalítica suggereix que la hipnosi és un estat de regressió en el que el pacient no té els controls que estan presents en la consciència normal de vigília, i per tant, actua impulsivament i es dedica a la producció fantasiosa.

Freud va abandonat els mètodes de ritual hipnòtic, segurament perquè era un mal hipnotitzador, mol brusc, simple i autoritari però també per que tenia por de fenòmens de transferència que no podia dominar.

De la seva experiència amb la hipnosi en va quedar la convicció de que el malalt posseeix tots els elements necessaris per la seva curació, sent important aconseguir que s’expressi lliurament per ajudar-lo a alliberar el seu inconscient.

 Exceptuant uns pocs treballs, després de Freud l’estudi i la utilització de la hipnosi passa per una negra etapa. L’aparició del psicoanàlisis i de l’anestesia farmacològica contribueixen a tal fet.

Una d’aquestes honroses excepcions es el treball de Clark Hull (1933), aquest autor neo-conductista reprèn les idees de Berheim i postula la inexistència de diferencies qualitatives entre suggestió i hipnosi. A “Hypnosis and Suggestionability”  explica com entre la suggestionabilitat en estat hipnòtic i en estat de vigília només existeixen diferencies quantitatives. Per ell cal parlar de la suggestió i de la hipnosis des de una perspectiva basada en la psicologia experimental hereva de Pavlov (que havia explicat la hipnosi com un fenomen d’inhibició cortical), posant especial èmfasi en las respostes del subjecte a determinades demandes de l’ambient.

Nombrosos autors al llarg del SXX han conferit importància al paper de la suggestió i de la suggestionabilitat en la psicologia com Binet (1900), Eysenck i Funrneaux (1945), Benton i Bandura (1953), Stuark(1958) entre altres (veure Ghreorghiu 1988).

Durant els anys de la II Guerra Mundial, la necessitat d’intervencions ràpides i efectives va reanimar l’interès per la hipnosi i com a conseqüència a finals dels anys quaranta es va fundar societats professionals amb les seves publicacions respectives:

-Society for Clinical and Experimental Hypnosis (SCEH 1949) amb “The Journal of Clinical and Experimental Hypnosis”.

-International Society for Clinical and Experimental Hypnosis (ISH 1958) amb “International Journal of Clinical and Experimental Hypnosis”.

- American Society of Clinical Hypnosis (ASCH, 1958) amb “American Journal of Clinical Hypnosis”.

A partir dels anys cinquanta s’ha produït un renaixement sorgit, aquesta vegada a EEUU. Autors com T.X. Barber, Martin Orne, William Kroguer, Herbert Spiegel, E.R. Hilgard, T.R. Sarbin, Spanos, Chavez, Etzel Cardeña, Ph.D., entre altres, han estat responsables de l’augment de l’interés i de la utilització de la hipnosi, sobretot arrel de la influencia del Dr. Milton H. Erickson i el seu treball, que mereix un capítol apart en l’evolució històrica de la Hipnosi Clínica.

Actualment l’estudi i la investigació en aquests àmbit estan en un bon moment. Durant les últimes dècades destacades agrupacions internacionals de professionals de la salut han expressat públicament el seu reconeixement a la utilitat terapèutica de la hipnosi, entre elles: la American Medical Association, la British Medical Association, i la American Psycological Association. La creació de la American Society of Clinical Hypnosis depenent de la divisió 30 del APA (creada al 1973) i la European Society of Hypnosis in Psychotherapy and Psychosomatic Medicine reforcen i incorporen la activitat científica terapèutica i experimental de nombrosos professionals.

La entrada definitiva  de la hipnosis en els laboratoris de psicologia experimental dona inicia al període de l’anomenada Hipnosi Científica fonamentada en els treballs de, sobretot tres laboratoris que defendran perspectives pròpies, el de Hilgard fundat al 1957 a la Universitat de Stanford, que estudia les relacions de la hipnosi amb variables com l’edat, sexe, característiques de personalitat etc. El de Barber (1959) a la Fundació Medfiels del Hospital de Massachusets, amb la intenció de estudiar el paper i els efectes de la imaginació, les expectatives, les creences, les motivacions i les emocions sobre la capacitat per ser hipnotitzat, també les reaccions psicofisiològiques produïdes per les suggestions hipnòtiques. I, finalment els de Orne fundat al 1960 a la Universitat de Harvard, traslladat posteriorment al Hospital de la Universitat de Pennsylvania, dedicat a estudiar els factors motivacionals de la hipnosi i diferents fenòmens hipnòtics com la regressió hipnòtica, la producció d’amnèsia i hipernèsia.

Els tres grups han desenvolupat escales per mesurar la suggestionabilitat (p.e. Weizenhoffer i Hilgard 1959, 1962; Shor i Orne 1962; Barber i Wilson, 1978).

Aquest estat de la situació ha portat a la consolidació de l’anomenada Hipnosi Experimental, que estudia els fenòmens de la hipnosi en situació de laboratori i que freqüentment matisarà i criticarà els resultats obtinguts en el camp clínic o aplicat de l’anomenada Hipnosi Clínica.

 

 Societat Catalana d'Hipnosi Clínica i  Psicoteràpia .